La teua veu.
El teu somriure quan més la necessitava.
Quan la teva mirada es troba amb la meva i els dos somriem amb complicitat.
Quan recolze el meu cap al teu pit i sento la teva respiració.
El que et quedes mirant-me, et mire i em diguis que estic boba sense venir al cas.
Que em facis descollonar del riure per qualsevol estupidesa.
Poder abraçar-te quan tot va malament, encara que fa temps que m'agradaria tornar-ho a fer i alguna cosa m'ho impedeix.
Un bes a la galta d'aquells que em donaves abans.
Aquell sms després de... bé, ja saps... aquell que deia que no em tornaries el cubata que em devies.
Aquella setmana a Sevilla que em va fer veure com n'ets d'expecial per a mi.
Aquell temps en el que només existiem tu i jo, sense terceres persones, quan de veritat erem siamesos.
Sentir aquesta sensació d'impotencia al pensar que no tornarem a ser el que erem i donarme'n compte de que estic disposada a fer el que siga per a que ho tornem a ser.
Que al estiu, puges a la meva habitació i me la possis cap per amunt.
Però saps quin és el millor regal de tots aquests?
Que puc reconèixer sense cap vergonya que et necessito i que sense tu, em moro.