Saps?
Avui he llegit les captures de pantalla que vaig fer a una conversa que vam tenir quatre mesos enrere.
Quatre mesos i ja som altres persones.
Abans res era fals.
Estava molt contenta, i en un moment estava molt trista.
Em deien bipolar, vaja gilipolles.
Tots som així d'inestables, el que passa és que jo no volia amagar-t'ho.
Amb tu mai he tingut la necessitat d'amagar coses, sempre m'he manifestat a la meva manera.
Podràs dir que soc ridícula, i podràs dir que necessite atenció constant, però jo en dic ser jo.
I aquesta era jo.
Veia alguna cosa que pensava que si ho feia em sentiria millor i sense pensar-m'ho, feia el canvi.
Un exemple? He arribat a tenyir-me el pel de tants colors... inclús de blau.
Lluitava per tot, donava el meu maleït 101% i et volia a la meva manera.
Ara, he après a patir menys, a tancar el dolor amb clau, i sobreviure.
Puc passar desapercebuda.
Ja no em miro al mirall tant, crec que sóc menys coqueta i perdut part del meu encant.
Sóc més suportable potser, però per a la resta, perquè hi ha dies en què prefereixo dormir per no haver de viure amb mi mateixa.
Així puc oblidar-me de tots i de tot.
Potser he millorat, però ara he de fer-me mal per sentir alguna cosa pareguda a la felicitat, si no et tinc a prop i com ja no em trenco a riure, a voltes, trenco a plorar.
¿Per què? Per a qui?
