Esperaré fins que sàpigues qui ets.
Fins que t'aixequis un dia, i te n'adones que no només sóc la que t'ametrallava a paraules.
Que és totalment normal que m'emocionés tant amb els teus missatges, i que no parés de somriure.
Esperaré fins que sentes el cap.
Que et decideixis entre jo i els meus errors, i espero de veritat que sàpigues triar.
Esperaré fins que els matins tornin a tenir sentit sense tenir-te al costat.
Fins llavors no oblidis el meu nom, ni la meva manera de besar.
No oblidis tampoc, que somreia abans de coneixer-te i ho faré desprès de tu.
Partint de la idea que coneixes la meva por al pas del temps, hauries, només hauries de pensar que no tinc massa paciència.
Però t'esperaré fins que un altre entre perfectament en aquestes línies, com si fossin fetes per a ell.
Fins que el pensar en això com una història acabada comenci a tenir sentit.
Ho faré, no per tu, sinó per mi.
Perquè em conec i segueixo aixecant-me amb tu al pensament.
I sé que si per mi fora, només veure't em tiraria als teus braços oblidant tota la resta.
I no pensaría que això fos un error
Si per mi fora, la teva veu seguiria sent alguna cosa meva.
Però no és només per mi, no decideixo.
T'esperaré fins que sàpiga qui ets, fins llavors no et molestis a recordar-me qui sóc sense tu.