Parlarem, intentarem arribar a un acord però va ser impossible.
Ell mai no em voldria com a alguna cosa més, ni jo a ell com a un ningú.
Quan em diu que no vol res seriós, de vegades em plantejo si és que no li agrado jo, o si és que, no vol res amb mi ni amb ningú.
Em mira als ulls i em sent com si estiguéssim lluny.
Deuen ser les responsabilitats les que odia.
Crec que es sufoca, crec seriosament que algú li va trencar el cor.
No m'ho diu.
Mai m'ho dirà, però em parla i les seves paraules només parlen de problemes, de complicacions...
Són tot suposicions, idees que no puc expressar, em fa por ofendre'l, auyentarlo encara més.
Perquè quan estic amb ell no soc jo, soc una completa inútil.
Si els seus ulls em miren se m'antrebanquen les paraules, dic coses sense sentit, m'ix aquella rialla nerviosa....
M'agradaria demostrar-li que no soc una xiqueta, que al meu costat tot seria diferent, que em desvic pels demés i que per ell podría fer les bogeries més grans.
M'agradaría que se n'adonés del que molts nois s'han adonat. De que jo soc algú especial, diferent, que enamorar-me es una missió difícil i que ell ha fet sentir-me com ningú.
M'agradaria, per damunt de totes les coses, que em dones una oportunitat.
És que han passat quasi tres anys, tres anys intercalant nits inoblidables amb mesos sense saber l'un de l'altre, de no veure'ns, de no estimar-nos.
I de, despres de llargues temporades sense dirigirme la paraula, tornar, amb aquelles mirades i aquelles tonteries que em tornen boja.
No sé si es bo o dolent el que sàpiga que al meu costat sempre té un lloc on quedar-se.
I si bé, fins i tot em sento una mica menyspreada pel seu poc interès en que siguem més que això (que no té nom) em dic a mi mateixa que això només és un mot, que només sabré si em vol o no per les seves accions, per aquesta forma que té de besar-me, de abraçar-me, de mirar-me.
Tothom em diu que et deixi, però ells no saben el que sento quan et vec, quan se m'accelera el cor, quan les cames em fan figa i les mans em tremolen...