Ja fa un mes que tot ha deixat de ser com era.
Que he tret a passejarel meu jo vertader.
L'he deixat ser com és.
Transparent.
Si analitzo tot el que ha ocorregut durant aquest mes em dono compte de que la meva vida ha donat un gir de 360º.
Durant aquest mes he passat per tots els estats d'anim possibles (i impossibles també).
He plorat d'alegría i he rigut com una inútil de tant plorar.
He passat pàgina en quasi tots els sentits.
He ajudat a qui m'ho demanava i me'n he donat compte deque no val la pena, perquè a la mínima eixes ganes d'ajudar als demés es tornen en contra teua, i la persona ajudada no ho valora, només busca el mínim incident per capgirar-ho tot.
Així que ara sóc egoista i només ajudo a les persones que se que no em fallaràn.
I m'agrada.
Hi han noves persones que m'empenyen a dibuixar un somriure en el meu rostre tots els matins.
Que poc a poc es van fent més i més importants a la meva vida, tapant els forats que altres persones han anat deixant en el meu cor
D'altres m'han demostrat com son en realitat i gràcies a això he aprés que encara que conegues a algú de tota la vida, la seva manera de ser vertadera acava eixint deixan-te amb un pam de nas.
I altres persones que sempre han estat ahí i mai els hi havía prestat massa importància demostren, en els moments dolents, que faràn qualsevol cosa per ajudar-te a creure, de nou, en el meu propi somriure.
Gràcies a aquestmés la meva vida ha millorat...moltíssim!
I de tot cor, espere que no decaigue!
Sabeu que?
Tinc una costum, cada vegada que vuic passar pàgina, em canvie de pentinat, com si en els meus cabells continguesen tots els mals moments viscuts.
Però, quan em pasa alguna cosa vertaderament dolorosa, em faig un forat a l'orella, aixì, encara que oblide l'ocorregut tinc una marca que em recorda el passat.
Com una màrca de guerra
