La veritat, només sé que no volia que passés.
Després de tant de dolor no volia enganxar-me a res, a ningú, però llavors apareixes tu, de nou.
Ho canvies tot, absolutament tot.
Em tornes vulnerable i li dónes voltes fins i tot al irreversible.
Fins i tot a mi, un cop més.
Ja se que tu no ho sents, però jo sento que no vull altres petons.
Potser pensaràs que ja ho has sentit massa cops, però creu-me, en aquests moments no escriuria ni diria res del que no n'estigués completament segura.
Només sé que em tens confosa, que em tens pensant (te) tot el dia.
Només sé que em fa por, no sé com t'ho fas.
Penso en tot el que estimo i odie d'aquesta situació.
No és que no estigui segura del que vulgui, sinò que últimament estic mesurant les paraules, intentant plasmar perfectament el que sento.
Però a vegades intente deixar coses entre línies, perquè la meva part més fosca està guanyant-se pas i aconsegueix que la por m'estrenyi el pit.
Cada vegada em costa més i més dir-te el que sento, et demanaría que m'ajudessis, però no crec que estigues disposat a fer-ho.
M'agradaría remarcar que cada moment que passe amb tu, a cada instant que recorde la teva pell, m'exposo un poc més al risc de ser ferida.
I vull quedar-me, perquè potser mai em senti tan viva com al teu costat, però estic intentant enganxar els meus trossos, perquè quan tornem a trobar-nos, pugui demostrar-te qui soc ara.
No saps el que em costa, no cridar, no parlar, no escoltar la teva veu, no escriure't, no sentir els teus braços, no saber que passarà.
I no sé com no oblidar-me que he de oblidar-me de tot el que vam poder ser, perquè no puc, no vull deixar-te anar.
No vull ser una altra covard que no va lluitar.
Vull estar bé perquè puguem trobar la manera de solucionar el desastre que vaig ocasionar.
Encara que, com diu el gran Sabina:
"Y si es mejor quererte sin permiso, con rabia y al contado, yo te querré como jamás te quiso quien más te haya marcado"
