Érem tan diferents.
Que gairebé em vaig enamorar d'ell pels seus aspectes únics, inigualables.
Cap home li arriba als talons a aquest home que em va estimar com ningú.
Sé que em va estimar perquè de les poques vegades que em mirava als ulls, es notava que ho sentia bé, correcte, eteri, pur.
El seu amor per mi era pur com l'aire.
I parlàvem, discutíem, però ens sentíem tan a gust estant junts que aquestes diferències, la distància, no feia més que unir-nos una mica més.
Somreia i era gairebé impossible que ell no ho fes al unisó.
Clar com l'aigua, clar com el cel blau, clar estava el que teníem, es veia, em veien i em deien que estava clarament enemorada i tothom sabia de tu sense conèixer-te, sense haver tingut la gràcia de veure els teus ulls, aquells ulls que encara avui m'enamoren.
El destí només ens uneix de tant en tant, però si ens trobem, si ens mirem una altra vegada als ulls, caiem en les trampes que nosaltres mateixos vam teixir.