Em fa mal la gola al empassar i no, no és perquè estigui refredada, és perquè trobo a faltar els petons d'un desconegut al qual mai tornaré a besar.
És una merda, ho sé.
Tot això és una autèntica merda.
No tinc un altre tema de conversa diferent a ell, i no sé fins a quin punt això és dolent.
Estic malalta? ¿Malalta d'amor?
No, Déu meu!
Que m'han dit que el mal d'amors mai sana, i encara sóc molt jove, un cor com el meu no es pot morir tan ràpid per un complet desconegut.
Faig tot el que no es pot fer, em penedeixo d'haver-lo conegut dia de la meva vida, intento oblidar amb drogues barates que no em fan res i espero que amaini la tempesta mentre em dic estúpida per haver seguit una línia que, des del principi, no portava enlloc.
Què faré?
No és un dolor psicològic, és un dolor físic, però és tan horrible que no ho puc calmar amb cap medicament.
En una altra vida, faria l'impossible per no tornar a enamorar-me, però en aquesta, en aquesta que visc cada dia, desitjo amb cadascuna de les cantonades del meu cos enamorar-me d'algú que em correspongui, d'algú que em vulgui, d'algú que no em falli a la primera.
I sí, ja sé que em mereixo tot això.
Que la culpa és meva i només meva.
Doncs qui anava a enamorar- se, sinó jo, d'algú inaccessible?
Els petons van ser de dos, però en l'amor em vaig quedar jo sola.
No ho vull.
No vull tant d'amor, perquè ja no sé si és dolor o és amor, perquè ja no sé distingir el plaer de la ràbia, el vermell passió d'un negre esmunyedís.
Merda.
El sento.
El sento ficat en el meu coll, i encara que sé que fora el temps passa ràpid i sense avisar, aquí tot es va parar des que va marxar aquell noi al que li vaig regalar el meu cor.
I el pitjor no és pensar en ell.
Això és el de menys!
El pitjor és no saber si ell pensa en mi, almenys, un deu per cent del que jo penso en ell.