Se li nota el dolor en els ulls.
Encara que somrigui intentant amagar, encara que gesticula d'aquesta manera tan amable que va aprendre de no sé ben bé on, qualsevol pot olorar que es mor per dins, que s'està morint.
Morir.
Morir de forma no poètica, morir de la manera més sòlida que existeix.
I diu que a la nit li agafa un alguna cosa al pit i no la deixa anar, i diu que sent que la columna li rebentar en mil bocins i un parell més.
Salvar.
Salvar amb totes les lletres.
Salvar algú.
Salvar-se a un mateix.
Salvar-se de la mort, quedar-se a la vida per utilitzar-la, per viure, per viure-la.
Tant de bo salvar, salvar-se, existisca més enllà d'una pàgina del diccionari vell que hi ha a la prestatgeria, tant de bo funcionin aquestes tètriques pastilletes que diuen salvar moltes persones.
Tant de bo un matí el sol es desperti sense dolor, tant de bo dins de poc la lluna deixi d'escoltar el so de les seves llàgrimes caient al buit.
I qui sap.
Potser un dia la miri i no vegi més que vida en els seus ulls.
Potser un dia em miri al mirall i no vegi dolor en els meus ulls.
I, potser, un dia d'aquests, m'atreveixo a guiar la meva mirada més amunt d'on les persones solen tenir la barbeta.
Vull dir, mirar als ulls.
Potser un dia d'aquests agafo valor i re-aprenc a mirar als ulls.
(Els meus ulls)
