Ara és quan, inconscientment, comences a necesitar-lo al teu costat.
Esperes que la maneta del rellotge corri més i més ràpid per tornar a veure'l.
No ets conscient del que fas, del que comences a sentir, només vols calmar les teves ganes d'ell.
I ho fas sigui com sigui.
Tens moments que creus que mai es podran superar, ja és l'únic, no hi ha ningú més al seu nivell, i el més important, al regust que et deixen els seus adeus.
Saps que per molts tios que hi hagi en aquest món cap podrà omplir els buits del teu cor, excepte ell.
¿Que això és més obsesió que amor?
Sí, bé, potser vosaltres ho creeu així.
Però es que vosaltres mai havíeu necessitat algú per dormir a les nits i despertar als matins?
Doncs això, això es el que em passa.
Que sense la seva mirada i les seues caricies sense nom la meua vida no pot continuar endavant.