I jo trobava a faltar enamorar-me.
Sentir alguna cosa, una mica, el que fos.
Volia tornar a tenir aquest somriure incorporat les 24 hores del dia, i volia viure amb aquest nosequé a la panxa ballant tota l'estona.
I així va ser.
I ara em tapo les orelles per no escoltar que aquest tipus no em convé, que viu massa lluny, que soc massa jove. Perquè aquesta vegada sé que no m'he enamorat d'un imbècil integral.
M'agrada pensar que tornarà, que qualsevol dia em trucarà i em demanarà que l'acompanyi a pendre café. Encara que només sigui això. Prendre cafè. Litres i litres de cafè.
I em passo la vida així.
Pensant en si dirà o no dirà. Pensant en si ens veurem demà o hauré d'esperar una setmana més.
Perquè estic cansada. I em pesen les butxaques de guardar tants records, i em crema la gola de vomitar tant amor. I només espero que vingui l'oblit i em robi els records, perquè ni tan sols sé si seré capaç de revendrels.
I mentre arriba o no arriba, em dic estúpida per haver-me tornat a llançar sense paracaigudes, per haver caminat sense la llum encesa tants quilòmetres, per haver sentit més sense preguntar primer quant estava disposat a donar.
Perquè se'm va oblidar.
Se'm va oblidar que era una història d'amor i em vaig quedar volant sola.
Encara que, qui sap?
Encara és aviat, potser torni, potser simplement s'està posant guapo, o hi ha embús, o li fa vergonya presentar-se a casa sense regal.
