Vaig plorar fins a sentir les llàgrimes assecar-se en els meus dits.
Vaig plorar fins respirar profund i adonar-me que ja ningú em feia sentir bé.
Vaig plorar fins entendre que estava sola i desprotegida en aquest lloc.
Vaig plorar fins perdre la consciència i sentir-me completament inútil.
Vaig plorar, perquè vaig comprendre que res era capaç de fer-me sentir viva i,a vegades, poder arrencar un somriure, res podia ser tan sorprenent i real al mateix temps.
Vaig plorar perquè vaig sentir la teva absència, la que fins avui mai havia sentit, i per fi vaig aconseguir adonar-me que en realitat, encara que em costi acceptar-ho, no és culpa de ningú el que em passa.
Vaig plorar, perquè per primera vegada en la meva vida em vaig sentir realment sense suport, sense amics, ni ningú a qui recórrer quan la solitud talla meves paraules i ofega la meva respiració, gaudint una dolça venjança dels meus errors i ensopegades.
I va ser així com em vaig veure de nou en aquesta habitació tractant de recordar, recollint els trossos de la teva boca, reconstruint a poc a poc el teu riure i sepultant altres veus, per poder entre elles distingir els teus xiuxiuejos, i sense voler entendre-ho, quan cap de les fitxes encaixava, vaig entendre que t'havia perdut i que a més, havia oblidat tants somnis i tants records feliços.
Vaig plorar, perquè només tenia vells records, algunes imatges borroses de les quals gairebé no distingia la teva mirada.
Vaig plorar fins creure'm feliç per un instant, fins que sense motius vaig començar a riure sense parar, sense arribar a entendre completament que estava fent.
Vaig plorar fins veure't al costat meu, assecant amb tant d'amor les meves llàgrimes, tractant d'alleujar mi plor.
Vaig plorar, perquè d'alguna manera m'estava resignant a seguir cada minut i cada segon sense la teva companyia.
Vaig plorar perquè creia sentir-me forta i vaig comprendre que tu em donaves aquesta força capaç de fer-me sentir l'aire fregant-se amb els meus llavis.
Vaig plorar perquè mai te'n vas adonar que tot el que feia era només per tu, perquè mai vaig sentir que el meu esforç era suficient perquè et sentissis orgullós de mi.
Vaig plorar, perquè vivia cada dia sense viure-ho, crent-me feliç, convencent-me de que tot el que feia estava bé.
Vivia només per entregar-te les meves mirades, les meves energies, la meva vida en un segon i poder somriure en saber que et quedaries només per mi.
I després d'això, vaig tornar a entendre que cada cosa que feia era inútil, que a ningú li importava veritablement el que feia o deixava de fer.
I vaig plorar, per descarregar d'una vegada per totes, tot el dolor que m'ocasionava sentir tan poca cosa, de sobte m'havia oblidat de com era sentir-se orgullosa d'una mateixa, vaig plorar perquè t'estranyava i no podia fer res per recuperar-te.
Tot i els meus intents sempre hi ha alguna cosa que supera les meves forces i em fa caure, fent caure una vegada i una altra de la mateixa manera, en el mateix lloc, ferint la meva dignitat.
Va ser així, que en saber que te'n havies anat vaig perdre totes les ganes de continuar; potser em vax acostumiar massa a tenir-te a prop ja que em vas transmetre cada dia una mica del teva filosofia, perquè de cada dia feies una història diferent.
Abans de que arribessis no confiava en ningú, ni tan sols en mi, i la veritat és que sempre vaig saber que algun dia et perdria, perquè el bo mai dura molt (almenys per mi) i vaig plorar com tantes altres vegades, d'amagat , per no defraudar-te
Vaig plorar, perquè et necessitava més que mai, més que sempre...
