Vaig pensar que s'aturaria, que almenys el sentiment s'allunyaria.
Vaig voler odiarte, vaig voler oblidar-te, desfer-te entre els meus records.
Vaig voler deixar-me enrere per poder deixar-te enrere.
Em vaig destrossar la pell, vaig caure dels núvols i vaig xocar amb el marbre més dur.
Quan estava amb tu, de vegades m'oblidava de mi.
Quan parlava amb tu, em deixava estar, em deixava voler, em deixava cuidar.
Vaig assumir amb el temps que era el teu vici, però que això mai serà res més.
Vaig desar dins meu totes aquestes imatges de nosaltres sense deixar-nos anar de la mà per a un futur incert o potser per deixar-les en el mateix oblit enque tu em vas deixar a mi.
No podria oblidar-te, no em dóna l'ànima sencera per pagar el cost d'una desició com aquesta.
Però deixo de voler-te, deixo de fer-ho com abans perquè fa mal massa saber que vols a qui no et pertany, a qui no et correspon.
Ara som dos estranys, som fantasmes d'alguna cosa que no va arribar a ser, som culpables de no resistir, de no perseverar.
Serà per això que ens vam perdre.
Serà que per això perdre'ns significa deixar el triomf de banda per alguna cosa que ara com ara, ens manté ocupats.
