La Pableta
per en 13 Març 2010
1,894 Vistes

El dia 16 d'Agost del 1994 va naixer l'Alba Terrades Gauxax, una mescla d'estel fugaç i llum errant.

A ella li encantava la fotografía, la música, les mirades plenes de passió i de sentiments d'amor, les parelles que anaven agafades de la mà pel carrer, les películes que li feien refleccionar. No li importava el que pensaren d'ella, al cap i a la fí tots la envidiaven per tindre sempre un somriure pintat a la cara. Era un poquet infantil, sempre feia broma, sempre es mostraba tal com era.

Transparent, sincera, alegre, divertida...

En resum, ella era lliure, ella era feliç

Però... Saveu que va passar?  ES VA ENAMORAR! (de qui no devia)

Ara la gent comenta que no te cor i, per desgràcia, no s'equivoquen. Ja fa temps un fals amor li va robar, trencar en mil trossets i seguidament va llençar-lo al foc. L'impostor es va resistir a cedir-li el seu cor per a que ella tornés a ser la mateixa.

La pobra noia es va passar nits i més nits plorant sense descansar amb els ulls enrogits i un buit interior que no la deixava viure.

¿Quin altra cosa podía fer?

Quan et destrosen per dins no pot fer res, sols plorar. Va plorar durant cinquanta nits, ja que mentre el sol brillava ella volia ser la noia que havia sigut desde sempre.

Cinquanta llargues i horribles nits. I despres, va compendre que les llàgrimes no li tornarien allò que ja no existia,  que la història no anava a canviar perque ella plorés un poquet més.

Ell no li tornaria el que era seu per més que es trenqués l veu i li supliques que tornara, qe ja res no anava a ser com abans, ja no tornaria a ser la noia d'ulls alegres.

El que fou, fou i ja està! I havía sigut tan perfecte mentres era que ja més tornaria.

Així que s'alçà, es va posar el vestit més curt que va trobar. Es va calçar el tacons més alts que tenia i es va pintar els seus ulls de gat, aquells ulls cansats de lamentar-se.

Això va fer.  Es va mirar a l'espill abans de sortir, abans de sortit a oblidar-lo i abans de sortit a menjar-se el món.

I es va beure la ciutat, i  desde llavors no ha tornat a somiar-lo.

Aixì que, desde llavors es comporta de forma perversa, li roba el cor als nois en busca d'algun que li ompliga el buit que tanta i tàntes llagrimes van deixar.

Al cap i a la fí, ella és la noia de metall que una vegada va plorar.

Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.
Maijo
alba carinyo...me recordes tantes coses... que ni te les imagines...
13 Març 2010
joan
m´encanta la teva forma d´escriure un text molt bonic
13 Març 2010
JumpyOi
si es que.... ALBA, Quan et llegeixo, m'enamoro xD
13 Març 2010
La Pableta
Jajaja, apunta't a la llista xD
13 Març 2010