Com esperar en una presó a que tu tornis.
Tot i sabent que el teu retorn és tan fictici com la vida sencera.
Et veig des d'aquí, des de la meva presó, sempre a mitges, com si em faltés alguna cosa per sentir-te sencer, com si el simple fet de no poder tocar-te anulara tots i cada un dels meus sentits.
Esperant.
Espere aquí, cada dia, mentre m'invente que en un futur tu i jo compartim la vida, i ens la bevem a glops petits perquè duri, almenys, fins la pròxima nit.
Des de la meva presó no puc sentir-te, fins i tot començo a oblidar el tacte de la teva pell i com em miraves.
Com em vas mirar.
Noto que hi ha més persones aquí, però la vida està allà fora i no vull deixar-te passar.
Em va empressonar el que vaig sentir al conèixer-te, i durant tot aquest temps ha estat la nostàlgia i no una altra la que ha permès que continuï en aquest costat.
Em fa por sortir allà fora i que tu no estiguis amb mi.
Sortir i descobrir que no vols estar amb mi.
Que ja no em necessites.
Cada dia camine un parell de passos fins a la sortida, però quan estic davant de la porta tremolo del pànic i torno a col.locar-me darrere de les reixes.
Ja no sé viure sola.
Ja no suporto la llibertat.