Jo mateixa arribava a repetír-m'ho infinitat de vegades al dia.
Cada nit, abans d'anar-me'n a dormir, abans de dir-li "t'estimo" i tancar els ulls.
No volia els petons de ningú, volia els seus, i les seves abraçades, i la seva veu, i les seves mans, i la seva foto a la pantalla del mòbil.
No volia altra olor, ni que em miressin altres ulls.
Preferia trobar el meu llit buit abans de trobar a l'altre costat algú que no fos ell.
I així era la meva vida.
Vivia amb una fe cega, esperant que arribés el dia en que ell aconseguís guardar l'orgull a la butxaca i almenys es dignés a acabar el que va quedar a mitges.
La meva vida girava entorn a ell, i el fet de voler a una altra persona em quedava massa gran.
Almenys així ho sentia.
Comences a pensar que has sentir tot el que podies sentir, que ell va ser el gran amor de la teva vida, i que es va acabar.
Que aquí acaben les teves il.lusions, les teves pors, les teves ganes d'estimar.
I un dia qualsevol, a la vida comença a demostrar-te que estàs equivocada, t'obliga a posar un peu fora d'aquest món de records per fer-te veure que hi ha algú meravellós esperant fora.
I t'adones que tot allò que vas viure no ho era tot, potser no era ni una mínima part del que algú està disposat a oferir-te.
Que simplement vol fer-te feliç.
I avui no canviaria això per aquell temps, ni per aquells petons, ni per aquelles mans.
Perquè ara aquestes mans també m'aixequen quan caic.
I aprens que això és el que veritablement importa.