Em vaig omplir d'il·lusions, perquè qualsevol cosa anava bé per aferrar-me a la idiota idea que una mica, encara que sigui una mica (ja que amb això només em conformava) em volies.
Que cada vegada que em miraves, podia cabre la mínima possibilitat de que siguera amb altres ulls, amb altres intencions ...
Això és una mala costum meva, crec en els impossibles i no sé veure quan hi ha gent que els val i altres que no.
Et vaig pensar com mai vaig pensar a ningú, potser era perquè anteriorment negava aquesta sensació que es formava en el meu pit cada vegada que algú t'esmentava.
Perquè saps com funciona això, no? Com més et negues alguna cosa, més ho tens a la ment, més t'acaba atrapant. Més somnis tens, més sensacions rares apareixen en el teu cos, desesperants, angoixants i bipolars.
Potser així va començar tot.
Tota aquesta rara sensació meva de voler veure't cada dia o mirar-te cada vegada que em resultava possible. I cada vegada ho dissimulava per no quedar tant en evidència.
Et vaig odiar com mai vaig pensar que anava a odiar, perquè no sé odiar... La sensació de ser el teu drap, de ser només el teu abric en nits de baixes temperatures o ser un gelat per calmar la teva escalfor corporal.
Però tot i així seguia, perquè et tenia i sé el difícil que és conservar a les persones com tu.
Sempre volen més i més ...
Però tot i així no podia arriscar-me a això; sé molt bé que no vaig ser el tresor perfecte, que jo era més feliç que tu en aquests moments, que era jo el que simplement s'emocionava cada vegada que li parlaves.
Ho sé, tinc el títol de imbècil enganxat a la paret, la que de vegades m'escolta xiuxiuejar a la nit el teu nom.
Potser estava famolenca, molt desesperada d'això que tothom enyora cada matí, que avui (com tantes vegades) no ho vaig a nomenar o millor dit escriure.
I aquí estic.
Amb l'orgull ennuegat intentant cancel lar qualsevol entrada d'aire pur i natural o una oportunitat per escoltar una mica de batecs a aquesta caixa de metall que es va transformar el meu cor ...
Aquí estic, sostenint llàgrimes i aguantant el dolor.
Espero que mai t'oblidis quant et vaig voler.
Espero que, amb altres, notes la diferència ...
Aquest buit que es va obrir al teu gastat i pàl.lid cor.
Perquè ja no tindràs aquelles abraçades, ni trucades per les nits de la que et defensa, que ho donaria tot per tu.
Tampoc la sensació que algú et pensa constantment, ni vas a sentir el que se sent que et vulguin a pesar de tots els teus defectes.
Perquè sí, com una imbècil et vaig voler així ... Així de dependent.
Amb tu vaig tocar les estrelles aquella nit i vaig viatjar més lluny de tot això.
Però tot i així tu mai em convides al teu món, vaig anar només caminant per una cornisa i així vaig acabar.
Encara que hagis tret tota la meva respiració amb cada nit que sentia que la solitud em aguaitava, jo me'n vaig.
Me'n vaig, veient com cada cosa que faig, escric o penso no t'importa (o això és el que crec).
Que segueixes amb aquesta puta mania de pensar en vells temps, d'estar obsessionat amb els somriures que són massa per poder sostenir una mentida.
I jo que tenia una mica d'il • lusió, per la forma en què em miraves, per com el meu pit volia sortir corrent cada vegada que t'acostaves, o la manera com s'ajuntaven meu cos al teu...
Sí les senyals eren bones, donava per alimentar el meu ego i més ...
Però no ...
Et vas anar allunyant poc a poc sense adonar-te, et vaig anar allunyant fins deixar-te de banda perquè vaig creure que els teus pensaments eren d'una altra, que el temps que havies passat al meu costat era insignificant ... Que el teu somriure era fals, que els teus petons no eren per a mi.
Vaig fugir sense donar-te explicacions i intente esborrar-te de la meva vida ... Sí, és així.
Encara que em costi eliminar l'eco del teu riure, la teva mirada profunda, la teva silueta, les teves carícies, la teva veu, el frec de les teves dents amb els meus llavis, els teus petons apassionats i tan dolços ...
Sempre vas ser aquell noi diferent a la resta, sempre ho vaig dir i ho vas saber.
Eres un laberint ple de portes que, a cadascú, era més diferent de l'anterior.
Però ja he patit molt ... S'ha acabat.
Vaig arribar sola i sola m'en vaig.
Sense tu, sense la teva necessitat de mi, sense la meva necessitat que siguis l'únic en el que penso, sense res.
Me'n vaig per on vaig venir.
Sí, ho prefereixo així ...
Intentaré contenir l'efecte que va a causar la meva partida, intentaré no caure quan vulguis que torni per omplir les teves buits.
Vaig a intentar-ho.
Aquí ve el tren, que no em porta a cap lloc, llevat lluny d'aquí.
Lluny de tu.
Atte: Aquella noia que un cop va estar enamorada perdudament de tu.